Versió Beta           filopolis.cat
5. Descartes: un dualisme antropològic
5. Descartes: un dualisme antropològic
El dubte es supera amb l’evidència de l’existència d’un jo pensant, d’una primera substància, ment o ànima: primer principi o realitat indiscutible de la filosofia de René DESCARTES (1596-1650). A l’afirmació de l’existència del meu cos, de la substància extensa o matèria hi arriba posterior i indirectament: del cos i de la matèria n’ha dubtat, ¿com puc afirmar-ne l’existència sense recórrer als sentits? És el jo pensant que, tot cercant anar més enllà de la pròpia subjectivitat, descobreix una segona realitat: la substància divina. I és aquesta segona substància divina o Déu el que li dóna garantia de l’existència del propi cos i de la matèria.

Així, ànima i cos són dues substàncies ben diferenciades. Descartes reactiva el dualisme antropològic platònic. Reafirma la dicotomia humana: una ment o jo pensant que és una substància lliure i un cos o matèria que està determinat per lleis mecàniques
a. Què va dir?

«… aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, ...»



b. Per què ho va dir?

És més evident l’existència del meu cos que l’existència de la meva ment o ànima.
De cap manera puc dubtar de l’existència dels meus pensaments o idees.
El "cogito” en dóna evidencia de l’existència de l’ànima o ment, no del cos.
La substància pensant es pot identificar amb la substància extensa o material.

Girona, gener 2016   Comentaris, suggeriments, crítiques,...   Llorenç Vallmajó Riera