Versió Beta           filopolis.cat
5. Kant: l’imperatiu categòric o principi d’universalitat
5. Kant: l’imperatiu categòric o principi d’universalitat
La majoria de les ètiques són ètiques materials: indiquen un bé màxim per l'home (la felicitat, la perfecció, la salvació, ...) i, en funció d'aquest bé, ensenyenquè hem de fer. El filòsof alemany Immanuel KANT (1724/1802) rebutja aquestes ètiques: no són pròpies d’un ésser humà 'major d'edat', són heterònomes. L'ètica kantiana no és una ètica material sinó formal: exigeix autonomia de la voluntat, que l'home cerqui el seu deure, que descobreixi quin és l'imperatiu ètic que ha de regir la seva conducta.

Els imperatius de les ètiques materials són hipotètics o condicionats (si vols ser feliç, has de fer...). L’imperatiu categòric ens obliga sense condicions ni excepcions; indica com ha de ser l'actuació: una pauta garantida per la raó i universalitzable. Aquest principi d'universalitat actualitza la regla d’or moral que diu: “el que no vulguis per tu no vulguis per ningú”. Exigeix considerar els éssers humans com a fins, no com a mitjans o instruments utilitzables.
a. Què va dir?

«L’imperatiu categòric, per consegüent, és únic i precisament aquest: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui .» FMC


b. Per què ho va dir?

Perquè l’imperatiu categòric es fonamenta en l’heteronomia de la voluntat.
Perquè d'un prinicipi condicionat podrempassar a un altre d'incondicionat.
Perquè no indica què s’ha de fer sinó com ha de ser l’actuació.
Perquè la màxima, garantida per la raó, ha de ser universalizable.

Girona, gener 2016   Comentaris, suggeriments, crítiques,...   Llorenç Vallmajó Riera