Els dietaris, en forma de diari personal o de correspondència, són gèneres literaris conreats pels escriptors d’ofici i també per moltes persones tant com a exercici purament literari com per a recordatori i fins i tot com a tasca terapèutica.

Sovint aquests exercicis expliquen molt bé certes personalitats i conductes, ja que tenen un component autobiogràfic molt acusat, i els autors, siguin adults o adolescents, s’hi mostren amb obertura i sense reserves.

Aquest relat, en forma d’una llarga carta al pare, està en la línia de les edicions que els darrers anys ens han posat de moda les cartes o missatges als fills o a les futures generacions. L’Elisa se suma a aquest gènere perquè el to intimista i personal del gènere epistolar està en perfecta consonància amb les reflexions que s’hi amaguen, que essent comunes i públiques formalment, han de tenir lectures i dimensions diferents per a cada individu que la llegeixi.

L’autor del relat ens introdueix en l’ànim de la protagonista tot descrivint l’entorn físic en què es mou. És un interior i el que sent i com ho sent ens predisposen a entrar més enllà d’una estança, ens permeten de penetrar l’estat d’ànim d’un personatge que ens acompanyarà al llarg del relat.

La penombra, el silenci, els objectes de la cambra tenien «esperit d’aquarel·la». Hi havia una atmosfera de pau i serenitat.