Centre de Recursos per a l'Ensenyament, Aprenentatge i Innovació de la Filosofia

Avui més que mai, la filosofia proporciona una visió de conjunt del món i pensament crític

JOAN MANUEL DEL POZO

Tinc un record molt especial dels primers dies de curs a les meves classes de filosofia com a professor d'institut. Evoco aquest antic record personal perquè espero que ajudi modestament a entendre l'expectativa social que el seguirà. Aquest record són les mirades, entre incrèdules i estupefactes, dels més de quaranta nois i noies que a cada aula seien davant meu. Les mirades començaven sent sobretot incrèdules: i és que no podien creure que la realitat comencés, gairebé des del primer dia, a desmentir el tòpic de la filosofia abstracta, difícil i inútil; i esdevenien de seguida estupefactes, perquè una molt específica sorpresa desbordava totes les previsions. Al cap de pocs dies ja eren mirades plenes d'un interès viu i sostingut.

Resultava que aquella assignatura els estava parlant de la vida, cosa insòlita, perquè les altres no les veien prou lligades a la seva existència atès que els respectius objectes d'estudi -números, lletres, animals i plantes, elements químics, fets de la història, etc.- s'havien enfilat en la categoria de saber segur, de continguts acabats, de fórmules i dogmes incontestables. Eren un fet indiscutit, amb raó o sense. El mateix tòpic que castigava la filosofia en un sentit -com a estranya i abstracta-, mostrava comprensió amb les altres matèries en el sentit invers -com a normals i concretes.

La filosofia els parlava, però, de la seva pròpia vida. Perquè l'atracció per les trampes del llenguatge i les condicions del bon coneixement tractades per la lògica i l'epistemologia, o l'interès per la condició subjectiva humana -de les emocions a la intel·ligència i l'inconscient- de la psicologia, o la preocupació pel repte de la llibertat i els valors de l'ètica i per les grans qüestions metafísiques toquen de ple el nervi de l'existència de totes les persones, i més en l'edat adolescent. La meva experiència de l'ensenyament filosòfic a secundària en aquestes condicions va ser -i la sentia compartida per molts estudiants- una experiència de singular valor vital, netament educativa, essencialment humanitzadora.

¿Què ha anat passant des d'aleshores? La filosofia ha vist com se li aprimava la seva presència en l'ensenyament secundari, batxillerat inclòs. El més trist és que a l'horitzó proper hi ha amenaces serioses, més que d'aprimament, d'estricta anorèxia filosòfica. Greu error: justament aquesta anorèxia -manca de desig, etimològicament- contradiu la convicció de sempre que el desig de saber -expressió d'origen aristotèlic- defineix i estimula la naturalesa pròpia dels éssers humans. Aquest desig no és banal i transitori, sinó profund i permanent, i no se satisfà amb pura informació o amb simples competències tècniques ni pragmàtiques: des de Plató tota la tradició filosòfica i científica accepta que el saber genuí, el de millor qualitat, és el saber que ell en deia synoptikon, global o de conjunt, el que pot proporcionar precisament la filosofia; o la ciència quan va al fons dels seus reptes.

Avui, encara més que abans, es percep de fons una expectativa social, gairebé una ansietat, d'afrontar la nova complexitat del món, que mira la filosofia com un instrument valuós. Perquè avui el coneixement del món tendeix a construir-se i ensenyar-se fragmentàriament i la filosofia proporciona visió de conjunt, capacitat de relació i de síntesi; perquè el nostre món digitalitzat i internàutic ens buida al damunt una allau constant de dades, d'informació desordenada i acrítica, i la filosofia exerceix el pensament crític i facilita habilitats d'interpretació indispensables per fer-ne veritable coneixement; perquè la creixent liquidesa cultural del nostre món demana una capacitat analítica i adaptativa -gairebé natatòria, per surar en el fluid accelerat de l'existència- i la filosofia és qui ens hi pot entrenar; perquè la pluralitat i la mobilitat dels valors demanen una formació filosòfica del sentit ètic i estètic de la nostra existència en llibertat; la qual, d'altra banda, exigeix un ensinistrament de la capacitat reflexiva i dialògica, pròpia de la pràctica filosòfica, que acompanyi els joves en el seu difícil procés cap a una sòlida autonomia en l'ordre personal i cívic.

Les persones responsables de governar l'educació dels nostres joves no haurien de defraudar aquesta expectativa que, a més, resulta ser essencialment educativa -o educadora d'allò que és essencial- i que, lluny de ser arcaica, és netament actual com ens ensenya, entre molts d'altres, Edgar Morin, excel·lent pensador de la complexitat contemporània. Tot fent apel·lació a la formació filosòfica de joventut dels nostres governants, convidem-los a ponderar com la combinació d'un món progressivament complex i d'unes aspiracions educatives serioses que tots compartim no demana menys sinó més aprenentatge filosòfic. Pensem-hi.

Professor de Filosofia de la Universitat de Girona. Exconseller d'Educació i Universitats.