Centre de Recursos per a l'Ensenyament, Aprenentatge i Innovació de la Filosofia

La Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona té el gust d’anunciar la presència del Prof. Zygmunt Bauman (Leeds University) del 10 al 14 de juny del 2013, per dirigir un Seminari sobre la seva obra amb el títol “Challenges of the Liquid-Modern Age”.

El Prof. Bauman vindrà acompanyat de dos especialistes en la seva obra, que impartiran lliçons complementàries:  Keith Tester (Professor de Sociologia a la University of Hull, UK) i Aleksandra Kania (Professora de sociologia a la Warsaw University, Polònia).

https://www.udg.edu/Portals/88/FerraterMora/Bauman/Programa%20Seminari%20Bauman.pdf

http://www.udg.edu/Noticiesiagenda/Reculldenoticies/tabid/2575/p/30486/language/ca-ES/Default.aspx

Filósofo es alguien a quien siempre le preguntan ‘¿para que sirve la filosofía’. La grandeza de la filosofía no nace de estar por encima de la historia, sino de hacerse cargo de ella, y de poner todo en cuestión.

Publicat a EL PAIS: 19/03/13

Manuel Cruz es catedrático de Filosofia Contemporánea en la Universidad de Barcelona. Acaba de publicar el libro Filósofo de guardia (RBA).

Ahí va una definición de urgencia de filósofo: "filósofo es alguien a quien todo el tiempo le andan formulando la misma pregunta ‘¿para qué sirve la filosofía?’". La definición, claro está, podría ser más afinada e incorporar matices que perfilaran mejor la idea, aunque fuera a costa de su contundencia. Así, también se podría enunciar esto mismo —intentando el difícil ejercicio de mirar de reojo al mismo tiempo a Jorge Luis Borges y a Thomas S. Kuhn— con más palabras: "filósofo es alguien tenido por tal en su sociedad, que, en cuanto alcanza un determinado nivel de notoriedad pública y/o visibilidad, empieza a recibir sistemáticamente la pregunta ‘¿para qué sirve la filosofía?’". Nada sustancial cambiaría en la versión extendida, fuera de que, tal vez, haría algo más comprensible el contenido de lo que se estaba intentando expresar.

Posiblemente no constituya una definición de una gran potencia heurística, esto es, posiblemente no sirva para avanzar en el conocimiento, descubrir aspectos insospechados de los asuntos que nos conciernen o proporcionar soluciones de ningún tipo a nuestros problemas más importantes, pero sí posee un cierto valor descriptivo, como lo prueba el simple hecho de que sin duda los profesionales de esto se reconocerán en la experiencia de haber sido reiteradamente preguntados en el sentido indicado. Y ya se sabe que con una buena descripción tenemos buena parte de nuestras dificultades teóricas resueltas o, por lo menos, bien encaminadas hacia su resolución.

Constatemos por lo pronto que, a pesar de su apariencia, la pregunta (en cualquiera de sus dos versiones) está lejos de ser obvia o trivial. Ni al más bisoño de los periodistas se le ocurre preguntarle al físico nuclear para qué sirve la física, al médico para qué sirve la medicina o al arquitecto para qué sirve la arquitectura. Y si alguien objetara que los ejemplos seleccionados son tendenciosos (y, en la misma medida, irrelevantes) porque en esos casos la aplicación práctica de tales saberes resulta absolutamente evidente, podríamos replicar aportando ejemplos del ámbito de las humanidades que parecen apuntar en la misma dirección. No se le acostumbra a preguntar al historiador para qué sirve la historia, al novelista para qué sirven las novelas o al músico para qué sirve la música.

El autor defiende la importancia de la enseñanza de la filosía y la ética en las escuelas.

Vicente Sanfélix es catedrático de Filosofía de la Universidad de Valencia.

Publicat a EL PAIS: 10/03/13

Miembro de un Gobierno extremadamente popular, nuestro héroe tiene el mérito de haber sido nominado en varias ocasiones por el CIS como el ministro peor valorado. Pero ni esto le arredra. No en balde, el señor Wert se concibe a sí mismo como un toro bravo que se crece con el castigo. Al margen de otras consideraciones, lo preocupante de esta comparación estriba en que implica la concepción de la política como una tauromaquia.

Aceptándola por mor del argumento habría que decir que el actual ministro de educación derrota en todas direcciones. Tan pronto embiste a la derecha nacionalista –arrojando gasolina al fuego fatuo del independentismo– cuanto al centro o a la presunta izquierda; su gran casta le da para irritar por igual a padres, estudiantes, profesores, rectores, investigadores… Nadie escapa de sus feroces embestidas. Bueno, casi nadie. Porque la conferencia episcopal no parece que tenga especiales motivos de queja. Partidario de la financiación pública de los colegios que segregan sexualmente a sus estudiantes, el actual ministro propone una Ley de mejora de la calidad de la enseñanza (¡!) en que la gran beneficiaria de la reforma será la asignatura de Religión.

Llegará el momento en el que no sirvan las excusas. Una sociedad sin filosofía es una sociedad esclavizada.

No a la LOMCE.

http://plataformafilosofia.usal.es

La LOMCE, també coneguda com llei Wert, s'ha guanyat una merescuda mala premsa per molt diversos motius ja abans de ser tramitada. Però els ciutadans han de saber també, cosa que ha estat molt menys anunciada, que decreta una dràstica reducció de les matèries de l'àrea de filosofia a l'ensenyament secundari que a la pràctica significarà la seva desaparició.

Últimament els discursos dels nostres polítics van farcits de referències filosòfiques. En el debat sobre la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya Sánchez-Camacho ironitzava sobre les lectures de Junqueras: Locke, Montesquieu i Rousseau; aquest li confessava la seva preferència per la tolerància de Voltaire; dies abans David Fernández apel·lava al concepte de política en el seu sentit més noble de la mà de Hannah Arendt i Sèneca. Sembla que tots necessitem les idees dels grans per fer una mica més grans els nostres pensaments. Nietzsche deia que es treu més profit d'un sol error d'un dels grans homes que de totes les veritats dels homes petits.

També parlem molt de la necessitat de regeneració democràtica i de l'ètica. Mai com avui aquesta paraula havia estat tant en boca de tothom: articulistes, polítics imputats i sense imputar, opinadors de tota mena, dels de dins del sistema i dels antisistema, en el món de l'esport i en el de la banca. Costa d'entendre que els mateixos polítics que requereixen els arguments i les idees filosòfiques per donar profunditat als seus debats pretenguin promulgar lleis que suprimeixen els continguts filosòfics de la formació intel·lectual dels futurs ciutadans. O és que tot plegat és pura xerrameca?

Una hora setmanal d'educació per a la ciutadania (el gran cavall de batalla de l'època Zapatero) no fa millors ciutadans, una hora d'emprenedoria (l'última moda a què s'han acollit els mandarins de l'educació tant d'aquí com d'allà: CiU i PP) no farà emprenedors; però sembla un gran despropòsit, en un context com l'actual, privar els nostres estudiants de l'espai i les hores que els poden proporcionar les eines intel·lectuals necessàries per entendre la complexitat que els envolta, pensar amb llibertat i rigor analític, defugir la banalitat o el simple adoctrinament, i, en definitiva, poder orientar-se amb criteri en un món més aviat opac. Perquè, cal dir-ho, aquesta feina, en el nostre sistema educatiu, ha contribuït a fer-la de forma molt notable l'ensenyament de la filosofia.

En contra d'aquesta dràstica reducció de la filosofia als instituts s'estan fent mobilitzacions diverses a tot l'Estat. Les últimes, el passat 16 de març, quan estudiants i professors van sortir als carrers de diverses ciutats –també a Barcelona– a llegir textos filosòfics coordinats per la REF (Red Española de Filosofía) que integra la Conferència Espanyola de Deganats de Filosofia, l'Institut de Filosofia del CSIC, la Societat Catalana de Filosofia i més de quaranta associacions de tot Espanya en favor de l'ensenyament de la filosofia.

“Aquell qui per la força infringeixi la llei i en justifiqui la violació, haurà de ser considerat verament i pròpiament com un rebel (…) i això són molt propensos a fer-ho els que tenen el poder.” Aquest any tots els estudiants de batxillerat hauran de barallar-se amb textos com aquest del filòsof anglès John Locke. Hi ha alguna raó per pensar que no és bo que tots els joves preuniversitaris examinin obertament i lliurement qüestions com aquesta? Tenim a mà alguna eina que pugui substituir aquesta pràctica tan antiga com saludable?

Premi Arnau de Vilanova

Us animem a participar en la 32a edició del Premi de filosofia Arnau de Vilanova, en què s’estableixen tres categories de premis:

A) Per a professors d’ensenyament secundari, un premi de 300 euros.

B) Per a alumnes de batxillerat, un primer premi de 210 euros, un segon premi de 150 euros i un tercer premi consistent en un escàner impressora.

C) Per a alumnes universitaris, un premi de 250 euros per a un assaig de reflexió filosòfica o ètica.  

L’acceptació dels treballs, inclosos els rebuts per correu, es clourà el dilluns 16 d’abril del 2012 a les 20 h.  

Podeu baixar-vos el PDF en el següent enllaç: http://cdl3.cdl.cat/images/pdfs/arnau13web.pdf