La crítica d’ARISTÒTIL (-384/-322) al seu mestre apunta just al cor del pensament platònic: la teoria de les idees. Qüestionat el fonament, tot l'edifici intel·lectual platònic trontolla: ja no caldrà parlar de reminiscència, ni d'innatisme, ni del cos com a presó de l'ànima. Perd poder explicatiu afirmar que l’essència d’una cosa existeix separada de la mateixa cosa i no es dóna raó del moviment i canvi, propi de tot el sensible, posant la causa està en les allunyades idees.

Així, els dos mons platònics (idees i coses) esdevenen dues dimensions presents en tot ésser sensible, dues cares d'una mateixa realitat: la matèria i la forma, una sensible i l'altra intel·ligible. Tota substància és un compost, separable només per abstracció, d’una matèria o element físic i d’una forma o conjunt de qualitats específiques que determinen el què és. I junt al binomi matèria i forma, el binomi potència i acte.