Versió Beta           filopolis.cat
5. Hume, emotivisme moral
5. Hume, emotivisme moral
David HUME (1711/1776) fou uns dels primers pensadors a reivindicar el pes dels sentiments i de les emocions en el comportament humà. En contra dels que consideren la raó com la responsable de les nostres decisions, Hume argumenta que tota acció es recolza en les emocions i els sentiments. Abans de prendre una decisió raonem; ara bé, aquests raonaments estan mediatitzats per conviccions en les quals les emocions hi tenen un pes fonamental. Fonamentar els enunciats ètics en la racionalitat es saltar injustificadament dels fets als valors, del que és al que ha de ser.

Les nostres accions estan motivades per sentiments d’atracció o aversió; sentiments que sorgeixen del plaer o del dolor que determinades accions ens provoquen. Per tant, l’emotivisme de Hume ve a dir que els sentiments de plaer i dolor són a la base dels nostres judicis morals. En la nostra relació amb els altres, predomina el sentiment de simpatia, de compassió i de solidaritat.
a. Què va dir?

«És evident que no pot explicar en cap cas els fins últims de les accions humanes.» IPM


b. Per què ho va dir?

La moralitat és més pròpiament sentida que jutjada.
Perquè la raó i l’experiència fonamenten les nostres decisions morals.
No es pot demostrar amb arguments racionals que una acció és bona o dolenta.
Perquè a l’hora d’actuar, primer sentim o ens emocionem i després raonem.

Girona, gener 2016   Comentaris, suggeriments, crítiques,...   Llorenç Vallmajó Riera