Els filòsofs racionalistes, a l’hora d’analitzar el funcionament del coneixement humà, posaven l’accent en allò que aporta el subjecte, en els seus a priori o elements innats. Els filòsofs empiristes, contràriament, posaven l’accent en la força dels fets, considerant que només és fiable aquella idea que procedeix d’impressions. El filòsof alemany Immanuel KANT (1724/1802) argumenta que ni racionalisme ni empirisme harmonitzen amb la física de Newton: no són capaços d’explicar el fet científic.

El coneixement humà és resultat d'una interacció entre experiència i raó. L'experiència és imprescindible: aporta dades, elements materials; la raó, amb els seus elements formals i a priori, les estructura, les fa intel·ligibles, les interpreta. Raó i experiència encaixen en el procés de coneixement. Així, l’ésser humà no és un receptor passiu dels estímuls que provenen del món, sinó un interpretador actiu. No veiem el món, veiem el nostre món: ens projectem en el nostre coneixement de les coses.