Ciències com la matemàtica o la física no ultrapassen les capacitats humanes; la metafísica, si. Immanuel KANT (1724/1802) ho clarifica en la Crítica de la raó pura, preguntant-se com són possibles els judicis sintètics (= aporten nova informació) a priori (= universals i necessaris) en cada una d’aquestes matèries.

En l’idealisme de Kant, l’objecte (món) no s’imposa al subjecte, és el subjecte el que s’imposa a l'objecte (= revolució copernicana de Kant).  S’imposa estructurant i ordenant les dades sensorials. Només hi ha coneixement quan es dóna composició entre les estructures subjectives (com unes ulleres de color blau que ens permeten veure) i les dades sensorials. L'experiència aporta dades, elements materials. La raó, amb els seus elements formals les fa intel·ligibles, les interpreta. Però, són possible els judicis sintètics a priori en la metafísica? No, perquè a les idees apriorístiques de la raó li manquen elements sensorials o empírics.