Versió Beta           filopolis.cat
5. Aristòtil: ànima i coneixement
5. Aristòtil: ànima i coneixement
L'ésser humà és un ésser natural i, com tot ésser natural, és un compost de matèria i forma. En tots els éssers vivents, matèria i forma es corresponen a cos i ànima. ARISTÒTIL (-384/-322) manté una  visió dualista de l’ésser humà, però lluny del dualisme platònic. L’ànima dóna vida al cos, però aquesta depèn del cos com la vista de l’ull o el somriure de la boca. Tant les plantes com els animals viuen, posseeixen ànima, però la seva vida, la seva ànima, no és idèntica. Hi ha una ànima vegetativa, una ànima sensitiva i una ànima intel·lectiva.

En aquesta antropologia, els sentits es revaluen com a font de coneixement i no cal recórrer a idees innates en la nostra ment. En néixer, la nostra ment està buida: fent ús dels sentits i altres facultats humanes s’hi escriurà. Conseqüentment, no cal parlar de la platònica reminiscència; en el procés de coneixement, la capacitat abstractiva esdevé una eina fonamental.
a. Què va dir?

«Amb la ment en potència s’esdevé com amb un tauler en el qual en acte: així s’esdevé també pel que fa a la ment.» dA


b. Per què ho va dir?

L’abstracció és l’eina que ens permet descobrir l’essència d’un objecte.
Malgrat no es trobi res escrit en la ment, és possible escriure-hi.
Perquè no es concebible una visió optimista de les capacitats de coneixement.
Perquè amb un esforç adequat puc extreure continguts de la pròpia ment.

Girona, gener 2016   Comentaris, suggeriments, crítiques,...   Llorenç Vallmajó Riera