5. Aristòtil: ànima i coneixement
L'ésser
humà és
un ésser natural i, com tot ésser natural, és un compost de matèria i forma. En tots els éssers vivents,
matèria i forma es corresponen a
cos i ànima.
ARISTÒTIL (-384/-322) manté una
visió dualista de l’ésser humà, però lluny del dualisme platònic. L’
ànima dóna vida al cos, però aquesta depèn del cos com la
vista de l’ull o el somriure de la boca. Tant les plantes com els animals viuen, posseeixen ànima, però la seva vida, la seva ànima, no és idèntica. Hi ha una ànima
vegetativa, una ànima
sensitiva i una ànima
intel·lectiva.
En aquesta antropologia, els
sentits es revaluen com a font de
coneixement i no cal recórrer a
idees innates en la nostra ment. En néixer, la nostra
ment està buida: fent ús dels sentits i altres facultats humanes s’hi escriurà. Conseqüentment, no cal parlar de la platònica reminiscència; en el procés de coneixement, la
capacitat abstractiva esdevé una eina fonamental.