En el seu tractat Ètica a Nicòmac, ARISTÒTIL(-384/-322) distingeix entre virtuts o excel·lències intel·lectuals o dianoètiques, les directament lligades al pensament i a la racionalitat(com ara la saviesa, la prudència,...),  i virtuts o excel·lències ètiques, les lligades a la nostra actuacióen el món, al control de passions i desitjos. Només a aquestes virtuts ètiques fa referència la teoria aristotèlica del terme mitjào mesotes.

La pauta ètica d’Aristòtil, seguint la pauta mèdica d’Hipòcrates per una vida sana, és la de la moderació, evitant l’excés o desmesura (ibris). L’excel·lència ètica és un punt mitjà entre dos extrems, un punt òptim de caràcter. Així, la virtut de la valentiaés un terme mitjà entre la covardia(incapacitat de fer front a dificultats) i la temeritat (manca d’avaluació de dificultats i conseqüències).