La Filosofia Moderna, al segle XVII,  s’inicia constatant que durant segles i segles els humans han anat equivocats. René DESCARTES (1596-1650), equipat amb el mètode dels matemàtics, s’endinsa en l’aventura intel·lectual de qüestionar absolutament tots els coneixements rebuts i anar a la recerca de veritats indubtables; aquest és el seu dubte universal i metòdic.

Constata la incertesa de les dades sensorials, detecta la feblesa d’arguments presentats com a demostratius, considera la dificultat per a destriar entre estat de somni i de despert, fins i tot arriba a suposar l’existència d’un geni maligne enganyador. No vol que res escapi al dubte. Però el seu dubte no és pas com el dels escèptics; el seu és un dubte provisional, un pas metòdic amb l’esperança de trobar un primer principi indubtable. I el dubte el porta més enllà del dubte: el dubte s’autosupera. Aquesta és la primera veritat inqüestionable o primer principi de la seva filosofia.