Versió Beta           filopolis.cat
4. El primer principi de la filosofia de Descartes: el cogito
4. El primer principi de la filosofia de Descartes: el cogito
La Filosofia Moderna, al segle XVII,  s’inicia constatant que durant segles i segles els humans han anat equivocats. René DESCARTES (1596-1650), equipat amb el mètode dels matemàtics, s’endinsa en l’aventura intel·lectual de qüestionar absolutament tots els coneixements rebuts i anar a la recerca de veritats indubtables; aquest és el seu dubte universal i metòdic.

Constata la incertesa de les dades sensorials, detecta la feblesa d’arguments presentats com a demostratius, considera la dificultat per a destriar entre estat de somni i de despert, fins i tot arriba a suposar l’existència d’un geni maligne enganyador. No vol que res escapi al dubte. Però el seu dubte no és pas com el dels escèptics; el seu és un dubte provisional, un pas metòdic amb l’esperança de trobar un primer principi indubtable. I el dubte el porta més enllà del dubte: el dubte s’autosupera. Aquesta és la primera veritat inqüestionable o primer principi de la seva filosofia.
a. Què va dir?

«Penso, existeixo.» DM, 4



b. Per què ho va dir?

El meu dubte és garantia de l’existència del meu jo pensant.
Perquè la causa del meu pensar és la meva existència.
Si penso o si dubto, ha d’existir un subjecte pensant.
L’existir implica l’acció de dubtar i de pensar.

Girona, gener 2016   Comentaris, suggeriments, crítiques,...   Llorenç Vallmajó Riera