Un dels trets definidors del pensament del segle XIX és l’actitud de sospita i denúncia. Socialistes utòpics, anarquistes, Karl Marx i altres sospiten de l’ordre social i econòmic, denunciant-ne l’alienació i l’explotació. Sigmund Freud i altres sospiten que sota els bons sentiments s’hi amaguen forces obscures i irracionals inconscients. La sospita i denúncia de Friedrich NIETZSCHE (1844-1900) apunten al cor de la cultura occidental: els punts de referència, els fonaments i els valors dominants d’aquesta cultura són mentides que ja no valen.

Nietzsche ensuma que la mentida s’ha imposat a la veritat; critica que des de Sòcrates els valors lligats a la raó i a la lògica (apol·linis) han prevalgut als valors de la vida. Critica l’actitud de renúncia a la vida, essent tot el seu pensament una afirmació (dionísiaca) de la vida amb tot el que comporta. Paradoxalment, contradiu com mai ningú ha contradit, però és el pol oposat de l’esperit que diu no: ell és l’alegre missatger que diu sí a la vida.