El dubte es supera amb l’evidència de l’existència d’un jo pensant, d’una primera substància, ment o ànima: primer principi o realitat indiscutible de la filosofia de René DESCARTES (1596-1650). A l’afirmació de l’existència del meu cos, de la substància extensa o matèria hi arriba posterior i indirectament: del cos i de la matèria n’ha dubtat, ¿com puc afirmar-ne l’existència sense recórrer als sentits? És el jo pensant que, tot cercant anar més enllà de la pròpia subjectivitat, descobreix una segona realitat: la substància divina. I és aquesta segona substància divina o Déu el que li dóna garantia de l’existència del propi cos i de la matèria.

Així, ànima i cos són dues substàncies ben diferenciades. Descartes reactiva el dualisme antropològic platònic. Reafirma la dicotomia humana: una ment o jo pensant que és una substància lliure i un cos o matèria que està determinat per lleis mecàniques